dimecres, 6 d’octubre de 2010

EL LADO BUENO DE LA DESGRACIA Y EL LADO MALO DE LA FELICIDAD

En cierta ocasión un campesino chino acudió a un mercado de primavera y se decidió a comprar una espléndida potranca en la que gastó todos sus ahorros.
Por desgracia, aunqué la encerró en el cercado, apenas llegó la noche el animal saltó la valla y escapó en la dirección a la frontera de los mogoles, que por esa época era enemigos acérrimos de los chinos. El campesino no podía plantearse siquiera correr en busca de la potranca. Todos los vecinos acudieron a ofrecerle consuelo, pero el campesino era un hombre sabio y sabía afrontar la adversidad con filosofía.
-Las nubes en el cielo a veces traen lluvia, que es beneficiosa para los cultivos. De una desgracia a veces nace la felicidad. ¡Dejemos que la vida actúe! ¿Quién sabe qué ocurrirá?
Efectivamente, unos dias mas tarde, la potranca regresó acompanyada de un tremendo semental mogol.
Todo el pueblo desfiló para admirarlo y felicitar al campesino por su buena suerte.
-¿Suerte? ¡A lo mejor si! Pero ¿quién conoce el sentido profundo de las cosas? El sol que nos ilumina también puede quemarnos.
El porvenir, por desgracia, le dió la razón. Su hijo se encaprichó del semental y se propuso domesticarlo para montarlo. Pero el animal era fogoso y de una coz lo arrojó al suelo y con la caída el hijo se rompió una pierna. Los vecinos acudieron a visitar a padre e hijo. Y se hicieron muchos comentarios sobre la mala suerte del campesino. La cosecha se avecinaba y no podría contar con la ayuda de su hijo por su pierna rota.
Pero el campesino les respondió con su sabiduría de siempre.
-Este mundo es un perpetuo cambio. ¿Quién sabe si las calamidades no se convertiran en bendiciones? Pensad en la lava de los volcanes que todo lo devasta pero da un limo fértil.
Antes de que llegara el tiempo de la cosecha, estalló la guerra con los mogoles, y todos los hombres jóvenes fueron movilizados, salvo el hijo del campesino, que yacía en la cama con su pierna quebrada. Fué uno de los pocos jóvenes que salvó su vida de las matanzas de la guerra...
¡Una pierna rota le salvó la vida!


Els aconteixements de la nostra existència no es poden classificar senzillament de positius o negatius, de bons o dolents. A llarg termini, una desgracia pot convertir-se en font de felicitat i, a l'inrevés, doncs el temps que passa porta canvis de manera contínua. A vegades ens preocupem de sobre manera per alguna cosa, i dos dies més tard, potser el motiu ja ha desaparegut.... A més ens sembla una fotesa haver-nos preocupat tant. Per al contrari, sentim una enorme alegria al fer un viatge o planejar una trobada que, al cap de poc serà un autèntic malson o maldecap. ¿Us ha passat mai res semblant? ¿Heu viscut ja aquest tipus de canvi brusc d'una situació?

dimarts, 14 de setembre de 2010

El cranc que jugava amb el mar. Rudyard Kipling

Treballem la responsabilitat.

En els temps primitius, el Mag més Vell de Tots va començar a preparar-ho tot. Primer la terra, després el mar i després va dir a tots els animals que ja podien sortir, i els va anar assignant la feina que cadascú hauria de fer.
A l'elefant li va dir: tu faràs d'elefant!; a la vaca: tu faràs de vaca!; a la tortuga: tu faràs de tortuga! I d'aquesta manera a tots.
L'elefant va fer d'elefant, la vaca de vaca, la tortuga de tortuga, i així tots.
Al vespre va arribar l'home amb la seva filleta a l'espatlla i li va dir al Mag més Vell de Tots:
-Què fan tots aquells animals?
I el Mag més Vell de Tots va contestar:
-Fan la feina del començament del començament. Estigues tranquil.
-D'acord -va dir l'home-; però preocupa't que tothom m'obeeixi.
Mentre parlaven, el cranc es va escapar i es va capbussar a l'aigua murmurant:
-Jugaré jo sol amb l'aigua i no obeiré mai aquest home.
Només el va escoltar la filla de l'home, que estava asseguda al damunt de l'espatlla.
El Mag més Vell de Tots es va netejar la pols fina que tenia a les mans i se'n va anar a passejar pel món per veure què feien els animals.
Va veure que l'elefant feia d'elefant, la vaca de vaca i la tortuga de tortuga, i d'aquesta manera tots els animals.
I va preguntar a l'home si els animals l'obeïen.
-Si -li va contestar.
-I la terra?
-Si -li va contestar.
-I el mar?
-No -li va respondre-. Un cop durant el dia i un cop durant la nit, el mar puja pel riu i fa que l'aigua dolça entri al bosc i inundi casa meva. I un cop durant el dia i un cop durant la nit, el mar torna a baixar pel riu i s'emporta tota l'aigua i només deixa fang i no puc fer servir la canoa. Tu li vas dir que fes això?
-No, i no m'agrada gens -li va contestar molest el Mag més Vell de Tots.
Aleshores la filla de l'home va aixecar els bracets morens i va dir:
-Quan tu i el meu pare parlàveu el dia del començament del començament, vaig veure com s'escapava un animal entremaliat i es capbussava en el mar abans que li diguessis res. Era una bèstia molt gran, rodona i plana; tenia els ulls sobre una mena de pals; caminava de costat i tenia una closca molt dura.
-Ja sé qui juga amb el mar -va dir el Mag més Vell de Tots-. Què fas cranc? -i va recriminar a l'animal cridant amb la seva veu potent.
-Doncs una vegada al dia i una vegada a la nit surto de la meva cova a buscar menjar. Deixa'm tranquil - va contestar el crustaci.
-Escolta, cranc -va dir el Mag més Vell de Tots -,quan una vegada al dia i una vegada a la nit surts de la teva cova i deixes seques ls platges i es moren els peixos; però quanb tornes al teu cau, el mar puja i inunda la casa de l'home i tot l'entorn; fins i tot al cocodril se li omple la boca d'aigua salada.
-No sabia que fos tan poderós. D'ara endevant sortiré set vegades al dia i set a la nit, i així l'aigua mai s'estarà quieta -va dir d'una manera insolent el cranc.
-Perquè vegis que sóc més poderós que tú -li va contestar el Mag més Vell de Tots-, et trauré la closca i et quedaràs ben tou. Així, l'elefant, el cocodril i tots els animals et podran trepitjar.
-El cranc va demanar perdó per haver-se escapat el dia en què el Mag més Vell de Tots havia repartit la feina entre tots els animals. I el Mag més Vell de Tots va tenir compassió i li va dir:
-Tindràs la teva closca onze mesos a l'any; però durant un mes se't tornarà tova perquè te'n recordis del que vas fer. Podràs viure al mar i a la terra, però seràs petit, i quan entris i surtis de la teva cova no bellugaràs el mar. Tindràs unes tisores que només utilitzaràs per obtenir menjar.
Quan aneu a la platja veureu que tots els seus fills fan unes coves minúscules per amagar-s'hi. Tenen unes tisores per aconseguir l'aliment, i durant un mes perden la closca i es tornen tous.
Tot i això, no els agrada que els treguin dels seus caus ni els duguin dins de galledes cap a cases estranyes.
Per això es defensen amb pinces... i ho fan molt bé!!!



El cranc va pagar molt cara la seva falta de responsabilitat. Tothom ha de respondre de la seva conducta

dimarts, 7 de setembre de 2010

Carta de Charles Dickens al seu fill

Estimat fill meu:

T'escric avui aquesta carta perquè la teva partida em preocupa molt, i perquè vull que portis amb tu unes paraules meves de comiat, perquè pensis en elles de tant en tant en els moments de tranquil.litat. No necessito dir-te quant t'estimo, i que sento molt, ho sento en l'ànima separar-me de tu. Però la meitat d'aquesta vida està feta de separacions, i són dolors que cal suportar, a més, la vida amb les seves proves i perills, t'ensenyarà més que qualsevol estudi o tasca que poguessis realitzar.

Fins avui, només has necessitat per viure una meta fixa i constant, des d'ara, t'aconsello, fill meu, que et proposis amb ferma determinació fer tot el que facis de la millor manera possible. No t'aprofitis vilment de ningú en cap ocasió, i no siguis dur mai amb els que estan sota la teva força. Procura fer amb els altres el que voldries que ells fessin amb tu, i no et descoratgis si de vegades deixen de fer-ho ... Molt millor serà per a tu que siguin ells els que desobeeixin la màxima regla establerta pel nostre Salvador, i no tu. Poso en el teu equipatge el llibre del Nou Testament, perquè és el millor llibre de tots els que han conegut i es coneixeran, i perquè ens ensenya les millors lliçons per les que pot guiar-se tot ésser humà que procuri ser lleial i fidel al seu deure. No abandonis mai la sana costum de resar les teves oracions a la nit i al matí. Jo no l'he abandonat mai, i conec el consol que això presta a l'ànima. Confio que puguis dir sempre en la teva vida que has tingut un pare afectuós que t'ha estimat.

Amb afecte
OCTUBRE 1866

divendres, 18 de juny de 2010

Ja tenim EDUCÒMETRES

Una societat canviant i complexa demana revisar com ens relacionem i com eduquem. En un context més previsible, les generacions anteriors educaven seguint pautes molt assentades i afrontant les dificultats a mesura que es presentaven.
Avui, la consideració dels drets dels infants i el desenvolupament econòmic i tecnològic fan trontollar les certeses del passat. Així, arrossegats per una certa atmosfera de desorientació, de vegades creiem equivocadament que tot ha canviat. Però l'educació dels infants i adolescents continua essent condició indispensable per al bon desenvolupament d'una societat. Ja no valen les rutines d'èpoques anteriors, sinó que cal educar a partir d'un plantejament conscient i global de les necessitats dels menors: el seu procés maduratiu per aprendre a conviure, el temps d'aprenetatge necessari per interioritzar unes pautes que els facin autònoms a l'hora de prendre decisions amb maduresa per tal de saber qui són, què s'ha de fer i com s'ha de fer per tenir cura de les necessitats pròpies i dels nens que ens envolten.
L'EDUCÒMETRE és una guia educativa per a l'aprenentatge d'hàbits i responsabilitats familiars. Les fitxes són fruit de la feina d'un grup de pares, mares i professionals de l'educació i pretén ser un recurs educatiu que demana la implicació de tothom.

dijous, 10 de juny de 2010

Dominem les destreses del quarto de bany

Aprendre a cuidar d'un mateix, des de rentar-se les mans fins a raspallar-se les dents, farà que el vostre fill se senti capaç i segur de si mateix.


Moltes de les destreses que el nen necessita per saber-se cuidar d'ell mateix s'aprenen al quarto de bany. Hauríem de disposar o realitzar els canvis precisos perquè el nostre fill posi en pràctica les activitats que us proposem en un marc de seguretat i confiança.

EL nostre fill hauria d'arribar a la pica, obrir i tancar les aixetes, agafar el raspall de dents i el dentifricis sense haver de demanar ajuda. Hem d'habilitar, sempre que es pugui, un espai on deixar la tovallola de bany i la tovallola de cara perquè estiguin al seu abast. Recomanem unes sòlides plataformes de fusta o plàstic entre 15 i 20 cm d'alçada. Compte amb els tamborets que a més de ser inestables ens poden portar algun mal de cap.


Obrim i tanquem l'aixeta

Aquesta és una tasca senzilla. Cal disposar de la plataforma esmentada davant la pica perquè el nostre fill estigui a l'alçada suficient per fer servir l'aixeta. Ens assegurarem que té una tovallola de mans per a eixugar-se.
Ensenyeu com treure el tap i expliqueu que és molt important no permetre que l'aigua es vessi. Ensenyeu-li quina és l'aixeta de l'aigua freda i dieu: "Aquesta aixeta obre l'aigua freda". Després ensenyeu-li la de l'aigua calenta i dieu: "Aquesta aixeta obre l'aigua calenta" ¡Has de tenir molt de compte! L'aigua és tan calenta que podries cremar-te".

Ara ja podem obrir a poc a poc l'aixeta de l'aigua freda, fins a la meitat del recorregut, i tornar-la a tancar. Convida al teu fill a obrir-la. Si ho fa massa de pressa anima'l dient-li: "Has de tenir cura i no obrir l'aigua massa de pressa que si no ho esquitxaràs tot". Seguidament demana-li que tanqui l'aigua. No us sorpreneu si obre al màxim l'aixeta quan el que vol és tancar-la. L'objectiu d'aquesta lliçó és ensenyar-li a controlar el flux de l'aigua en un quarto de bany.
Una vegada ja dominem obrir i tancar de l'aixeta de l'aigua freda, demana-li que intenti fer el mateix amb l'aigua calenta. Si teniu un "mono comandament", fe ho deixant córrer primer l'aigua freda. Explica-li que si comencem obrint l'aigua freda i després obrim la calenta, es barregen i l'aigua es torna tèbia però no crema. Ensenyeu-li també a ajustar la temperatura obrint més l'aixeta de l'aigua calenta o reduint el flux.
¡Ja en podem eixugar les mans i ja està! No us estranyeu si el vostre fill vol practicar aquest exercici una i una altra vegada durant una vegada.

Divertir-se amb l'aigua

Als nens els encanta jugar amb l'aigua, pel que és una bona idea tenir algun lloc a la casa on el nostre fill pugui jugar-hi sense fer-se mal. Podem fer servir la pica de la cuina, un bol, una palangana sobre una taula i espai que sigui fàcil d'eixugar. Establiu i feu complir una sèrie de regles bàsiques com no esquitxar, no permetre l'ús de certs objectes com cosses esmolades aparells elèctrics dins o la vora de l'aigua. Doneu-li al vostre fill unes joguines per l'aigua. un vaixell un embut i petites ampolles per omplir-les.


Ens rentem les mans!!!

Una vegada ja sabem com funciona l'aixeta, podem introduir la idea d'utilitzar el sabó i l'aigua tèbia perquè es renti les mans. Quan hi ha grip i fa fred és molt comú que ens encomanem els gèrmens al tocar-nos els ulls, el nas o la boca amb els dits. Una de les maneres més efectives de reduir la propagació de les infeccions es animant al nostre fill perquè es renti les mans sovint, fregant-les amb sabó sota l'aigua almenys durant uns trenta segons. Rentar -se les mans amb sabó és efectiu perquè la majoria, si no la totalitat, dels gèrmens que existien a les mans del teu fill, són arrossegats canonades avall. No està mai de més explicar perquè fem les coses així, utilitzant un llenguatge senzill i explicacions breus.

L'hora del bany

A molt infants els encanta el temps que passen amb el pare o amb la mare quan es banyen i voldrem supervisar-ho fins que estiguem segurs que el nostre fill és capaç de banyar-se sol sense perill. Per norma general, entre els tres i els cinc anys, el nen et farà saber que és suficientment gran com per banyar-se tot sol. segueix-li la corrent i assegura't que sap com rentar-se correctament el s cabells i com fer servir l'esponja.

Raspallar-se sol

Assegureu-vos que el nen té el seu propi raspall o pinta i ensenyeu-li a raspallar-se i cuidar del seu cabell. Si s'estima més fer-ho sol no hi ha cap problema. A mesura que vagi fent-se més gran, potser vulgui aprendre a posar-se clips i cintes fàcils de fer servir.

dimarts, 8 de juny de 2010

Resolver problemas en la MESA DE LA PAZ

Cuando los niño necesiten ayuda para resolver solos sus problemas, mándalos a la mesa de la paz.

De vez en cuando los niños se enfadan con sus hermanos o amigos. Puede suceder por cosas sencillas o por cuestiones mas importatantes. A veces, llegan a un punto en el que estan demasiado enojados para razonar unos con otros. Aqui es donde entra en juego la mesa de la paz, proporcionándoles un lugar en el que pueden aplacarse mientras siguen un procedimiento que pone fin a la discusión.

La mesa de la paz suele ser una mesa del tamaño del niño con dos sillas, una campana y una flor o adorno que simbolice la paz. Dos sillas juntas o una alfombrilla en una esquina de la habitación o incluso un lugar determinado en las escaleras también valen. Cuando los niños se acostumbran a este ritual, es posible que se dirijan a la mesa de lapaz sin que nadie se lo ordene. Otras veces, uno de los padres u otro hermano puede ver que hay una discusión en marcha y sugerir que ambos participantes intenten resolver el problema en la mesa de la paz.

Una vez en la mesa, el niño que se siente mas agraviado coloca una mano sobre la mesa y la otra sobre su corazón, indicando que dice la verdad. Luego, mira al otro niño, pronuncia su nombre y explica como se siente y cómo le gusataría que se solucionaran las diferencias.

Entonces, le toca el turno al segundo niño y el diálogo continúa hasta que llegan a un acuerdo. Con el acuerdo se hace sonar la campana. Significa que las diferencias han sido resueltas. Al hacerla sonar juntos la campana podrá ser oida por el resto de la familia. Si los niños no lo consiguen ellos solos, tal vez necesiten un mediador. Si el problema es demasiado enrevesado, pueden solictar una reunión familiar.

Lo que los niños aprenden de la mesa de la paz, independientemente de su tamaño, edad o posición dentro de la familia, se escuchará su punto de vista y se les tratará con justicia. La experiencia esencial que viven a través de estos procedimientos es que las discusiones deben solucionarse con honestidad y buena voluntad con el fin de mantener en casa un ambiente de armonía y cooperación.

FONT: Cómo obtener lo mejor de tus hijos. TIM SELDIN. Grijalbo 2007

diumenge, 6 de juny de 2010

EL cuento de los peluches caldos, Claude Steiner

Erase una vez una pareja feliz llamados Tim y Maggie que tenian dos hijos, cuyos nombres eran John y Lucy. Para comprender lo felices que eran, es necesario conocer en la situacion en que vivian.

En aquellos dias, al nacer, todo el mundo recibia una pequena y suave Bolsa de Peluches Caldos. Cualquiera podia sacar de su bolsa un Peluche Caldo y darselo a otra persona. Habia una gran demanda de Peluches Caldos, porque todos los que recibian el regalo, sentian un calorcillo por todo el cuerpo. Los que no conseguian obtener suficientes Peluches Caldos corrian el peligro de coger una enfermedad que causaba que se les encogiera la espalda e incluso con peligro de muerte.

En aquellos dias era facil conseguir Peluches Caldos. Si alguien deseaba tener uno, solo tenia que decirte: “Quisiera tener un Peluche,” y enseguida sacabas de tu bolsa un Peluche tan peque¤o como la mano de una ninita. Tan pronto el Peluche veia la luz del dia sonreia y se transformaba en un gran y afelpado Peluche Caldo. Al colocarlo en la espalda, en la cabeza o en el regazo de la persona, se acurrucaba y se derretia encima de la piel, produciendo una sensaci¢n de bienestar en todo el cuerpo. Unos a otros se pedian los Peluches y, como eran gratuitos, no habia ninguna dificultad en conseguir los suficientes. Al haber muchos, todos eran felices porque la mayor parte del tiempo sentian calor y suavidad.

Un dia, una bruja mala se enoj¢ mucho al ver que todo el mundo era feliz y nadie le compraba sus pocimas y unguentos. La bruja, que era muy astuta, imagino un plan perverso. Una hermosa manana, mientras Maggie estaba jugando con su hija, la bruja se desliz¢ junto a Tim y le susuro al oido:

“Tim, mira la cantidad de Peluches que Maggie le esta dando a Lucy. De continuar asi, no le va a quedar ninguno para ti!”

Tim quedo sorprendido. Se volvi¢ hacia la bruja y le dijo:

“Quieres decir que no encontraremos siempre un Peluche en nuestra bolsa cada vez que lo abramos?”

Y la bruja contesto:

“Asi es, tan pronto se acaben, ya no tendras mas.”

Dicho esto, se marcho volando montada en su escoba, riendo a carcajadas.

Tim tomo muy en serio lo que la bruja le habia dicho y empez¢ a fijarse cada vez que Maggie regalaba un Peluche a alguien. En realidad, estaba muy preocupado, porque le gustaban mucho los Peluches de Maggie y no queria quedarse sin ellos. Pensaba que no era justo que Maggie diera todos sus Peluches a los ninos o a otras personas. Asi es que empez¢ a quejarse cada vez que veia a Maggie dandolos a otros y, como Maggie le queria mucho, dejo de dar los Peluches a otros y los reserv¢ para el.

Los ninos vieron lo que estaba pasando y no tardaron en pensar que no estaba bien regalar Peluches Caldos cada vez que se los pedian o les venia en gana darlos. Ellos tambien se volvieron conservadores de Peluches. Observaron a sus padres de cerca y, tan pronto vieron que uno de ellos daba demasiados Peluches a otros, empezaron a protestar. A pesar de que en cuando los buscaban siempre los encontraban en la bolsa, poco a poco se fueron convirtiendo en unos tacanos. La gente pronto se dio cuenta de la escasez de Peluches y empezo a sentir la falta de calor. Algunas personas empezaron a sufrir de encogimiento de sus espalds e incluso murieron a causa de la escasez. Cada vez acudia mas gente a comprar, a pesar de su ineficacia, las pocimas y los unguentos de la bruja.

El hecho es que la situaci¢n iba empeorando. La bruja mala que observaba todo lo que estaba pasando, en realidad no queria que la gente muriera (puesto que los muertos no compran pocimas ni unguentos), por lo tanto, imagino otro plan. A todos les dio una bolsa semejante a la Bolsa de Peluche, salvo que esta era fria en vez de calida. Dentro de la bolsa de la bruja habian Espinazas Frias. Con estas Espinazas Frias la gente no se sentia arropada y suave, sino fria y pinchosa. Por otro lado estas Espinazas Frias mejoraban la enfermedad de la espalda. Por lo tanto, a partir de aquel momento, cuando alguien decia: “Quiero un Peluche Caldo,” la gente, preocupada por la escasez, contestaba: “No puedo dartelo, pero quieres una Espinaza Fria?”

Algunas personas se reunian con la esperanza de conseguir un Peluche, pero al final acababan intercambiando Espinazas. Como consecuencia de ello, aunque no murieran muchas personas a causa de la escasez, se sentian infelices, frias y llenas de pinchos.

Desde que la bruja llego, la situacion se fue complicando, ya que la escasez de Peluches iba en aumento y, aunque habian sido tan gratuitos como el aire, pronto se convirtieron en algo extraordinariamente valioso. Ello fue la causa de que la gente hiciera cualquier cosa para conseguirlos. Antes de que la bruja llegara, la gente solia reunirse en grupos de tres, cuatro o cinco, sin importarle quien daba a quien los Peluches Caldos. Despues de su llegada, las personas formaron parejas y reservaron los Peluches exclusivamente para uno y otro. Las que, olvidandose de si mismas, daban un Peluche a alguien, no tardaron en sentirse culpables porque sabian que su pareja tomaria a mal la falta de un Peluche. Y las que no podian encontrar a un compa¤ero generoso, tenian que trabajar mucho para ganar el dinero que les permitir¡a comprarlos.

Hubo gente que al hacerse popular conseguian grandes cantidades de Peluches Caldos sin tener que devolverlos. Luego los vendia a los que no eran populares para que pudieran sobrevivir.

Sucedio tambien que alguna gente tomaba Espinazas Frias que eran abundantes y gratuitas, los cubrian de pelusa blanca y los hacian pasar por Peluches Caldos. Estas falsificaciones eran, en realidad, Peluches Plasticos que causaron todavia mas problemas. Por ejemplo, dos personas se reunian e intercambiaban cantidads de Peluches de Plastico, y se suponia que tenian que estar contentos; sin embargo no era asi. Como pensaban que habian intercambiado Peluches Caldos, les desconcertaba sentirse frios y pinchosos, ya que no se habian dado cuenta que lo que habian intercambiado eran, en realidad, Peluches de Plastico.

Por consiguiente, la situaci¢n era catastrofica y todo empezo con la llegada de la bruja, quien hizo creer a todos que el dia menos pensado abririan su Bolsa de Peluches y no encontrarian nada.

Pasado un tiempo, lleg¢ a este infeliz lugar una joven mujer de anchas caderas, nacida bajo el signo de Acuario. Al parecer, no sabia nada acerca de la bruja y no le preocupaba quedarse sin Peluches. Los daba gratuitamente, incluso cuando no se los pedian. La llamaban la Mujer de las Caderas y la censuraban por meter en la cabeza de los ninos la idea de que si se quedaban sin Peluches no debian preocuparse. Los ninos estaban encantados y a gusto con ella, y empezaron a dar Peluches cuando les venia en gana.

Los adultos, muy precupados, decidieron promulgar una ley para proteger a los ninos del despilfarro de Peluches Calidos. Esta ley consideraba que dar Peluches de manera imprudente, sin tener licencia para ello, era un delito penal. No obstante, a muchos ninos no parecio importarles y, a pesar de la ley, continuaron dandose Peluches cuando les apetecia hacerlo o cuando se los pedian. Como eran muchos, muchos ninos, tantos como los adultos, daba la impresi¢n de que se saldrian con la suya.

A partir de ahora no se sabe lo que va a pasar. ¨Podran los adultos poner coto a la imprudencia de los ninos por la fuerza de la ley? Se uniran los adultos a la Mujer de las Caderas y a los ninos para correr el riesgo de que hayan siempre tantos Peluches como sean necesarios? Recordaran aquellos dias, a los que los ninos quieren volver, en que los Peluches Caldos eran abundantes porque todo el mundo los daba gratuitamente?

La lucha se desplego sobre todo el pais y probablemente ocurre justo donde tu vives. Si tu quieres, y espero que asi sea, tu puedes unirte dando y pidiendo Peluches libremenre y siendo lo mas carinoso y sano posible.

Claude Steiner 1969.