dimarts, 14 de setembre de 2010

El cranc que jugava amb el mar. Rudyard Kipling

Treballem la responsabilitat.

En els temps primitius, el Mag més Vell de Tots va començar a preparar-ho tot. Primer la terra, després el mar i després va dir a tots els animals que ja podien sortir, i els va anar assignant la feina que cadascú hauria de fer.
A l'elefant li va dir: tu faràs d'elefant!; a la vaca: tu faràs de vaca!; a la tortuga: tu faràs de tortuga! I d'aquesta manera a tots.
L'elefant va fer d'elefant, la vaca de vaca, la tortuga de tortuga, i així tots.
Al vespre va arribar l'home amb la seva filleta a l'espatlla i li va dir al Mag més Vell de Tots:
-Què fan tots aquells animals?
I el Mag més Vell de Tots va contestar:
-Fan la feina del començament del començament. Estigues tranquil.
-D'acord -va dir l'home-; però preocupa't que tothom m'obeeixi.
Mentre parlaven, el cranc es va escapar i es va capbussar a l'aigua murmurant:
-Jugaré jo sol amb l'aigua i no obeiré mai aquest home.
Només el va escoltar la filla de l'home, que estava asseguda al damunt de l'espatlla.
El Mag més Vell de Tots es va netejar la pols fina que tenia a les mans i se'n va anar a passejar pel món per veure què feien els animals.
Va veure que l'elefant feia d'elefant, la vaca de vaca i la tortuga de tortuga, i d'aquesta manera tots els animals.
I va preguntar a l'home si els animals l'obeïen.
-Si -li va contestar.
-I la terra?
-Si -li va contestar.
-I el mar?
-No -li va respondre-. Un cop durant el dia i un cop durant la nit, el mar puja pel riu i fa que l'aigua dolça entri al bosc i inundi casa meva. I un cop durant el dia i un cop durant la nit, el mar torna a baixar pel riu i s'emporta tota l'aigua i només deixa fang i no puc fer servir la canoa. Tu li vas dir que fes això?
-No, i no m'agrada gens -li va contestar molest el Mag més Vell de Tots.
Aleshores la filla de l'home va aixecar els bracets morens i va dir:
-Quan tu i el meu pare parlàveu el dia del començament del començament, vaig veure com s'escapava un animal entremaliat i es capbussava en el mar abans que li diguessis res. Era una bèstia molt gran, rodona i plana; tenia els ulls sobre una mena de pals; caminava de costat i tenia una closca molt dura.
-Ja sé qui juga amb el mar -va dir el Mag més Vell de Tots-. Què fas cranc? -i va recriminar a l'animal cridant amb la seva veu potent.
-Doncs una vegada al dia i una vegada a la nit surto de la meva cova a buscar menjar. Deixa'm tranquil - va contestar el crustaci.
-Escolta, cranc -va dir el Mag més Vell de Tots -,quan una vegada al dia i una vegada a la nit surts de la teva cova i deixes seques ls platges i es moren els peixos; però quanb tornes al teu cau, el mar puja i inunda la casa de l'home i tot l'entorn; fins i tot al cocodril se li omple la boca d'aigua salada.
-No sabia que fos tan poderós. D'ara endevant sortiré set vegades al dia i set a la nit, i així l'aigua mai s'estarà quieta -va dir d'una manera insolent el cranc.
-Perquè vegis que sóc més poderós que tú -li va contestar el Mag més Vell de Tots-, et trauré la closca i et quedaràs ben tou. Així, l'elefant, el cocodril i tots els animals et podran trepitjar.
-El cranc va demanar perdó per haver-se escapat el dia en què el Mag més Vell de Tots havia repartit la feina entre tots els animals. I el Mag més Vell de Tots va tenir compassió i li va dir:
-Tindràs la teva closca onze mesos a l'any; però durant un mes se't tornarà tova perquè te'n recordis del que vas fer. Podràs viure al mar i a la terra, però seràs petit, i quan entris i surtis de la teva cova no bellugaràs el mar. Tindràs unes tisores que només utilitzaràs per obtenir menjar.
Quan aneu a la platja veureu que tots els seus fills fan unes coves minúscules per amagar-s'hi. Tenen unes tisores per aconseguir l'aliment, i durant un mes perden la closca i es tornen tous.
Tot i això, no els agrada que els treguin dels seus caus ni els duguin dins de galledes cap a cases estranyes.
Per això es defensen amb pinces... i ho fan molt bé!!!



El cranc va pagar molt cara la seva falta de responsabilitat. Tothom ha de respondre de la seva conducta

dimarts, 7 de setembre de 2010

Carta de Charles Dickens al seu fill

Estimat fill meu:

T'escric avui aquesta carta perquè la teva partida em preocupa molt, i perquè vull que portis amb tu unes paraules meves de comiat, perquè pensis en elles de tant en tant en els moments de tranquil.litat. No necessito dir-te quant t'estimo, i que sento molt, ho sento en l'ànima separar-me de tu. Però la meitat d'aquesta vida està feta de separacions, i són dolors que cal suportar, a més, la vida amb les seves proves i perills, t'ensenyarà més que qualsevol estudi o tasca que poguessis realitzar.

Fins avui, només has necessitat per viure una meta fixa i constant, des d'ara, t'aconsello, fill meu, que et proposis amb ferma determinació fer tot el que facis de la millor manera possible. No t'aprofitis vilment de ningú en cap ocasió, i no siguis dur mai amb els que estan sota la teva força. Procura fer amb els altres el que voldries que ells fessin amb tu, i no et descoratgis si de vegades deixen de fer-ho ... Molt millor serà per a tu que siguin ells els que desobeeixin la màxima regla establerta pel nostre Salvador, i no tu. Poso en el teu equipatge el llibre del Nou Testament, perquè és el millor llibre de tots els que han conegut i es coneixeran, i perquè ens ensenya les millors lliçons per les que pot guiar-se tot ésser humà que procuri ser lleial i fidel al seu deure. No abandonis mai la sana costum de resar les teves oracions a la nit i al matí. Jo no l'he abandonat mai, i conec el consol que això presta a l'ànima. Confio que puguis dir sempre en la teva vida que has tingut un pare afectuós que t'ha estimat.

Amb afecte
OCTUBRE 1866